viernes, 9 de septiembre de 2011

Devadutha - Episode 3


A vegades parlo dels àngels en plural, però veritablement tan sols en puc confirmar un. El què passa és que quan el vaig conèixer estava envoltat d'altres entitats que podien assemblar-s'hi; com qui entra en una botiga de pianos sense distingir el so que poden donar.Gairebé tots aquests àngels segueixen assentats per l'estat de Kerala (God's own country, en diuen), molts d'ells residint a Kochi i , segons sembla, el més dolç de tots, dins la barriada de Perumbharupp.
Allí ens dirigim a bon ritme el meu taxista i jo; les botigues se succeeixen veloçment malgrat intueixo una repetició periòdica i constant dels comerços a banda i banda del carrer que em fa creure que podríem estar donant voltes eternament en un circuit tancat.
Pneumàtics, queviures, trucades, dolços, pneumàtics...
Quan vaig conèixer l'Annie, les prediccions del temps tendien a ser incertes i no existien unes ciutats tan grises. I tan repetitives. Va ser després, amb el pas dels mesos i les oportunitats, que van venir uns moviments com de cortina en un film de terror i alguns dels meus òrgans interns van quedar massa semblants entre ells. Massa com d'estar quatre hores ficats a la banyera. Tot i això, ara la busco a través de pneumàtics, queviures, trucades i dolços.
No li comprava pastissets perquè no hagués quedat bé, pel demés, tot quedava en un acostament semblant al massapà.
Pneumàtics,dolços. Avancem.
Però per què avançar? Si allò més intens sempre va estar congelat; si només em dedicava a seduir damunt d'una bicicleta estàtica, sense tocar terra; si tot el plaer del món provenia del simple gust de pedalejar. I el paisatge era sempre el mateix; i l'hagués calcat en cartró-pedra per retenir-lo. I de què depenia el ritme del pedaleig? Ja ho sé de què depenia; depenia simplement d'un esboç de somriure, mai del cansament o del color del sari.
Trucades i dolços.
Un cop la vaig trucar i em va dir que no la podia trucar mai més. Aquest va ser un dia extremadament afilat. Llavors vaig imaginar que la casarien., però encara han trigat quatre anys a fer-ho. Perquè l'han casat. Això ho sabem tots; fins el conductor ho sap.
- Perumbharupp, a prop?
- Ah - que vol dir sí.
Passem per davant d'un parell de family restaurants vegetarians i envio un sms: En 10 minuts estic al centre de Perumbharupp (així, ben escrit, sense estalviar en consonants).
El missatge volarà cap a Espanya, passarà per una sèrie de receptors i emissors i màquines plenes de filtres d'emocions i tornarà pels aires cap a Perumbharupp, Índia. Només espero que s'espavili. Perquè és un trajecte que sembla llarg, però jo l'havia fet uns quants centenars de vegades, damunt la bicicleta estàtica. Sense tocar terra.
Pneumàtics, fusteria i em sona el mòbil. Annie Assumptha.
De petit m'hagués agradat enamorar-me d'una noia que es digués Lakshmi o Aishwarya.
Penjo, però això no té res a veure amb el dia que em va dir que no truqués més. És pel cost. Ja truco jo.
- Hello?
- Annie - estàs a prop - Et passo el conductor.
Segur que li donarà unes indicacions clares i concises perquè sempre ha estat una noia clara i concisa. Diàfana, com totes les coses que es fan al cel. Va ser clara quan va passar l'esborrador per damunt dels versos que li havia deixat escrits a la pissarra de la seva classe i va ser concisa quan va passar-lo per damunt de l'horitzó que li estava senyalant.
El taxista em torna el mòbil i mou el cap lateralment un parell de cops.
- O.K.?
- O.K.!
No ha estat tan difícil al capdevall. El paisatge, però, no canvia. Queviures, església, trucades. Com en la bici estàtica, ara fa uns anys.
Penso: quin contacte hem tingut, aquests darrers anys? Doncs vaig deixar de pedalejar i l'he visitat dos cops en quatre anys. La primera vegada, ella amb una amiga; la segona, jo amb uns amics. I abans d'això, el desencís. Una última nit que encara avui vaig escopint a trossets. Una única llàgrima vessada però amb tanta càrrega de tristor que vaig fer veure que no era meva.
Miro el carrer: algú ens espera, dreta davant d'un portal.
Ulls enormes, llavis frondosos, menuda com una abraçada fugaç.
Penso: quatre anys sense pedalejar i encara estàs clavat en la refotuda bici.




miércoles, 31 de agosto de 2011

The end

Ho diu l'Eduard en el seu blog: http://www.eduard.cat/ De tant en tant, un ha de viatjar sol pel món.
Ha estat un viatge curt però intens, una mica més de bòlit del que acostumo per visitar més zones i avaluar el seu interès davant de futurs viatges més grupals.
Els objectius inicials estan complerts: He visitat tots els amics que plantejava en un principi i fins i tot alguns que no esperava trobar. He escrit tres cançons noves i tinc una possible portada per la maqueta de Rocamadour. He acabat de llegir (a l'avió) el Ramaiana de l'editorial Atalanta i he trobat alguns llocs on la formació en diferents disciplines artístiques seria possible.
El viatge acaba amb aquest símbol. Un semàfor indi. Amb tots els llums encesos.

Crec que va ser en Rabindranath Tagore qui va dir:

Para seguir avanzando sólo,
hacía falta detenerse mucho.

German Pune

No és que hagi agafat un vol cap a Alemanya. És que directament de Mumbai he agaft un autobús cap a Pune per visitar la família dels alemanys que venien al Centre Obert.
Així, el viatge que va començar en un hotel "cotxambrós" de Mumbai, acaba en el luxe d'un hotel residencial de Pune.
Com tots els amics que he anat trobant, em tracten a cos de rei i comprovo que l'adaptació al país dels nens està essent lenta però segura. Ja només em queda un autobús cap a Mumbai.

Temple Road 5 - InMadurai

La ruta dels temples l'acabo a Madurai, on hi ha el temple més famós del sud de l'Índia. És una cosa enorme, plena de gent, plena de cerimonials, plena de fe en tot moment.
Ho deia en Carriere al seu llibre Diccionario del amante de la India: si haguessis de passar només 24 hores al país, estaria molt bé poder visitar Madurai per veure el que s´hi cou.
El temple està dedicat a Parvati i a Shiva, la parella més destructiva del panteó. És enorme i té tots els complements: giopurams altíssims, una zona de bany, elefant que beneeix i un altar reservadíssim per a hindús. Aquí sí que no cola.
També hi ha un museu ple d'estatues i gravats amb Déus. Una escultura ben curiosa és la d'Arjuna amb cos de dona: amagat a la cort del rei Virata ha de fingir que és un transvestit.








Apart del temple, on hi passo un bon grapat d´hores, també tinc temps de visitar un museu dedicat a Gandhi i el mercat de flors. No és que sigui res espectacular, però és curiós veure com pesen quantitats ingents de flors amb balances i peses antigues.
Després d'això, cal tornar cap a Mumbai amb un tren de 35 horetes. Mentre llegeixo el Ramaiana i vaig imaginant la bellesa d'una Sita abandonada a la seva sort pels boscos de cop sento una veu femenina que diu: Honey...
Penso, no pot ser, d'on prové aquesta tendresa?
És una venedora de mel. No li compro ni un potet.

Com en aquell escrit d'en Tagore: No hay mal que por miel no venga.

viernes, 26 de agosto de 2011

Temple Road 4 - Cul-del-mon

He arribat al cul del mon. I fa olor de peix. De fet, fins i tot jo faig olor de peix.
De fet, aixo es una illa, que s'uneix al continent a traves d'un pont llarguissim.
Rameshwaran es un dels llocs mes importants de peregrinatge de l'India, juntament amb Varanasi o Puri. En el temple de Ramanathaswamy hi ha 22 pous on cal banyar-se, son pous que va fer Rama amb les seves fletxes per abastir d'aigua el seu exercit de micos.
Quan visito el temple, com sempre, intento entrar a la zona privada d'hindus, i de seguida ve un guardia a fer-me fora pero abans de que li pugui protestar, el seu companya m'agafa de la ma i em porta a un raco, em posa cendra als dits i em diu que me'ls passi pel front. Ho faig, amb estil Shivaitic. Despres d'aixo, em deixen passar.
Quan m'escapo cap a la platja del nord de la ciutat, un pescador m'ofereix anar a fer snorkel a un escull de coral que hi ha un quilometre mar endins. Hi anem caminant per l'aigua i l'experiencia val la pena. Hi ha estrelles de mar, peixos de colors i el millor: el cogombre mari.

El mateix pescador em convida a sopar amb ell una mica de peixet fregit i accepto a anar a la seva cabana al vespre. Per aixo faig olor de peix.
L'endema arriba el moment de dur a terme la missio mes important d'aquesta Temple Road, arribar al pont d'Adam. La punta que mes a prop es de Sri Lanka, alli on Rama i els micos van construir un pont per poder arribar a l'illa i salvar a Sita. Com que el cansament aflora en forma de malestar i diarrea, no estic segur de poder aconseguir-ho en bones condicions.
L'autobus em deixa a uns vuit quilometres de la punta. Decideixo anar-hi caminant. Es com la platja de la fi del mon, amb el mar a ambdos costats i res mes que sorra al davant. Quan encara no veig el final del cami, passa un minibus amb turistes, el paro i pujo per fer aquest ultim tram; el sol m'esta matant.
Quan arribem veig que ha valgut la pena. Les senyores indies fan lingams de sorra, com va fer Sita per agrair a Shiva el seu rescat. Em banyo mirant a Lanka i pensant en Hanuman, que va saltar la distancia que ens separa del pais vei.
Despres d'aixo em sento recuperat fisicament. Aquest era el bany sagrat que necessitava.





martes, 23 de agosto de 2011

Haiku Time 2

Preciosa cresta
y apuesto plumaje;
pues ya no abra el pico.

De que se nutre la hombria
de esta nariz?
De bigote.

Gran dia de sol;
la ampolla
es el reposo del guerrero.





Me puse camisa
para llevarte en el pecho,
boligrafo.

Mi nombre;
tomen!
Del bautizo a la tarjeta de visita.

Miren que audaz el universo:
hombres que se hacen
a si mismos!


Los iluminados saben esto:
el atardecer
es para todos.

El profesor les puso un deber:
seguir adelante,
con el dharma.

Le montaron tantos festivales
que la luna
se nos volvio engreida.

Escribe poesia
en papel cuadriculado
para obtener mas merito.

La vida viene a ser asi:
me trae otra
o ya la cuenta.

Un billete con la tez de Gandhi;
como voy a pagar
esta embriaguez?

Creamos ciudades tan sordidas
que inventamos
las cortinas.

Te esperaria en la sombra
siendo como eres
de musgo.

El hombre suplanta
al cuervo
y abusa del claxon.



El mar huele a Dios
y el queso
a hombre.

La lengua solo se (auto)realiza
en el amor
y en el picante.

Kodai Moment - From fan to blanket

M'he desviat una mica. Una breu pausa abans d'acabar la meva particular Temple Road. El marit de la Sandhya, el Ranju, em va dir que podia visitar els seus pares a Kodaikannal, port de muntanya de 2100 metres al sud dels Ghats Occidentals. La rebuda no podia ser millor, son tan carinyosament amables que em sap greu estar-m'hi tan poc. Aquesta es la caseta on viuen, al costat de l'humil restaurant de carretera que regenten. Em cedeixen el pis de dalt, una habitacio de muntanya plena de mantes: aqui el clima canvia totalment i a les nits fa forsa fred.

El paisatge es precios, amb una vall plena a vessar d'eucaliptus altissims i un llac enorme al mig del poble. Llogo una bici per visitar els voltants; al cap de cinc horetes d'orografia irregular, el meu fetge maleeix les bicicletes sense marxes, mentre va sortint desfet per la boca.
Visito un parell de cascades i un petit temple, entre altres curiositats.




La curiositat que mes em xifla es el Fun Park, ple d'activitats divertides i ditxaratxeres com encertar una pilota a traves d'un pneumatic, la maquina llensadora de pilotes per practicar el batting de cricket (a 100 km/h) o el tir amb escopeta a casar la llauna. Com que soc l'unic client del dia, rebo totes les atencions i consells.
Aprofito per entrenar-me tal com Rama, en l'art de l'arc i la fletxa. No se'm dona malament.





El Joseph i la Lalitha em cuiden com si fos un fill, amb uns sopars bonissims, escalfant-me l'aigua de la dutxa al foc de llenya i portant-me fins al poble amb moto. Em sap molt de greu haver de marxar, pero ara el mar m'espera. Back to Temple Road.