miércoles, 31 de agosto de 2011

The end

Ho diu l'Eduard en el seu blog: http://www.eduard.cat/ De tant en tant, un ha de viatjar sol pel món.
Ha estat un viatge curt però intens, una mica més de bòlit del que acostumo per visitar més zones i avaluar el seu interès davant de futurs viatges més grupals.
Els objectius inicials estan complerts: He visitat tots els amics que plantejava en un principi i fins i tot alguns que no esperava trobar. He escrit tres cançons noves i tinc una possible portada per la maqueta de Rocamadour. He acabat de llegir (a l'avió) el Ramaiana de l'editorial Atalanta i he trobat alguns llocs on la formació en diferents disciplines artístiques seria possible.
El viatge acaba amb aquest símbol. Un semàfor indi. Amb tots els llums encesos.

Crec que va ser en Rabindranath Tagore qui va dir:

Para seguir avanzando sólo,
hacía falta detenerse mucho.

German Pune

No és que hagi agafat un vol cap a Alemanya. És que directament de Mumbai he agaft un autobús cap a Pune per visitar la família dels alemanys que venien al Centre Obert.
Així, el viatge que va començar en un hotel "cotxambrós" de Mumbai, acaba en el luxe d'un hotel residencial de Pune.
Com tots els amics que he anat trobant, em tracten a cos de rei i comprovo que l'adaptació al país dels nens està essent lenta però segura. Ja només em queda un autobús cap a Mumbai.

Temple Road 5 - InMadurai

La ruta dels temples l'acabo a Madurai, on hi ha el temple més famós del sud de l'Índia. És una cosa enorme, plena de gent, plena de cerimonials, plena de fe en tot moment.
Ho deia en Carriere al seu llibre Diccionario del amante de la India: si haguessis de passar només 24 hores al país, estaria molt bé poder visitar Madurai per veure el que s´hi cou.
El temple està dedicat a Parvati i a Shiva, la parella més destructiva del panteó. És enorme i té tots els complements: giopurams altíssims, una zona de bany, elefant que beneeix i un altar reservadíssim per a hindús. Aquí sí que no cola.
També hi ha un museu ple d'estatues i gravats amb Déus. Una escultura ben curiosa és la d'Arjuna amb cos de dona: amagat a la cort del rei Virata ha de fingir que és un transvestit.








Apart del temple, on hi passo un bon grapat d´hores, també tinc temps de visitar un museu dedicat a Gandhi i el mercat de flors. No és que sigui res espectacular, però és curiós veure com pesen quantitats ingents de flors amb balances i peses antigues.
Després d'això, cal tornar cap a Mumbai amb un tren de 35 horetes. Mentre llegeixo el Ramaiana i vaig imaginant la bellesa d'una Sita abandonada a la seva sort pels boscos de cop sento una veu femenina que diu: Honey...
Penso, no pot ser, d'on prové aquesta tendresa?
És una venedora de mel. No li compro ni un potet.

Com en aquell escrit d'en Tagore: No hay mal que por miel no venga.

viernes, 26 de agosto de 2011

Temple Road 4 - Cul-del-mon

He arribat al cul del mon. I fa olor de peix. De fet, fins i tot jo faig olor de peix.
De fet, aixo es una illa, que s'uneix al continent a traves d'un pont llarguissim.
Rameshwaran es un dels llocs mes importants de peregrinatge de l'India, juntament amb Varanasi o Puri. En el temple de Ramanathaswamy hi ha 22 pous on cal banyar-se, son pous que va fer Rama amb les seves fletxes per abastir d'aigua el seu exercit de micos.
Quan visito el temple, com sempre, intento entrar a la zona privada d'hindus, i de seguida ve un guardia a fer-me fora pero abans de que li pugui protestar, el seu companya m'agafa de la ma i em porta a un raco, em posa cendra als dits i em diu que me'ls passi pel front. Ho faig, amb estil Shivaitic. Despres d'aixo, em deixen passar.
Quan m'escapo cap a la platja del nord de la ciutat, un pescador m'ofereix anar a fer snorkel a un escull de coral que hi ha un quilometre mar endins. Hi anem caminant per l'aigua i l'experiencia val la pena. Hi ha estrelles de mar, peixos de colors i el millor: el cogombre mari.

El mateix pescador em convida a sopar amb ell una mica de peixet fregit i accepto a anar a la seva cabana al vespre. Per aixo faig olor de peix.
L'endema arriba el moment de dur a terme la missio mes important d'aquesta Temple Road, arribar al pont d'Adam. La punta que mes a prop es de Sri Lanka, alli on Rama i els micos van construir un pont per poder arribar a l'illa i salvar a Sita. Com que el cansament aflora en forma de malestar i diarrea, no estic segur de poder aconseguir-ho en bones condicions.
L'autobus em deixa a uns vuit quilometres de la punta. Decideixo anar-hi caminant. Es com la platja de la fi del mon, amb el mar a ambdos costats i res mes que sorra al davant. Quan encara no veig el final del cami, passa un minibus amb turistes, el paro i pujo per fer aquest ultim tram; el sol m'esta matant.
Quan arribem veig que ha valgut la pena. Les senyores indies fan lingams de sorra, com va fer Sita per agrair a Shiva el seu rescat. Em banyo mirant a Lanka i pensant en Hanuman, que va saltar la distancia que ens separa del pais vei.
Despres d'aixo em sento recuperat fisicament. Aquest era el bany sagrat que necessitava.





martes, 23 de agosto de 2011

Haiku Time 2

Preciosa cresta
y apuesto plumaje;
pues ya no abra el pico.

De que se nutre la hombria
de esta nariz?
De bigote.

Gran dia de sol;
la ampolla
es el reposo del guerrero.





Me puse camisa
para llevarte en el pecho,
boligrafo.

Mi nombre;
tomen!
Del bautizo a la tarjeta de visita.

Miren que audaz el universo:
hombres que se hacen
a si mismos!


Los iluminados saben esto:
el atardecer
es para todos.

El profesor les puso un deber:
seguir adelante,
con el dharma.

Le montaron tantos festivales
que la luna
se nos volvio engreida.

Escribe poesia
en papel cuadriculado
para obtener mas merito.

La vida viene a ser asi:
me trae otra
o ya la cuenta.

Un billete con la tez de Gandhi;
como voy a pagar
esta embriaguez?

Creamos ciudades tan sordidas
que inventamos
las cortinas.

Te esperaria en la sombra
siendo como eres
de musgo.

El hombre suplanta
al cuervo
y abusa del claxon.



El mar huele a Dios
y el queso
a hombre.

La lengua solo se (auto)realiza
en el amor
y en el picante.

Kodai Moment - From fan to blanket

M'he desviat una mica. Una breu pausa abans d'acabar la meva particular Temple Road. El marit de la Sandhya, el Ranju, em va dir que podia visitar els seus pares a Kodaikannal, port de muntanya de 2100 metres al sud dels Ghats Occidentals. La rebuda no podia ser millor, son tan carinyosament amables que em sap greu estar-m'hi tan poc. Aquesta es la caseta on viuen, al costat de l'humil restaurant de carretera que regenten. Em cedeixen el pis de dalt, una habitacio de muntanya plena de mantes: aqui el clima canvia totalment i a les nits fa forsa fred.

El paisatge es precios, amb una vall plena a vessar d'eucaliptus altissims i un llac enorme al mig del poble. Llogo una bici per visitar els voltants; al cap de cinc horetes d'orografia irregular, el meu fetge maleeix les bicicletes sense marxes, mentre va sortint desfet per la boca.
Visito un parell de cascades i un petit temple, entre altres curiositats.




La curiositat que mes em xifla es el Fun Park, ple d'activitats divertides i ditxaratxeres com encertar una pilota a traves d'un pneumatic, la maquina llensadora de pilotes per practicar el batting de cricket (a 100 km/h) o el tir amb escopeta a casar la llauna. Com que soc l'unic client del dia, rebo totes les atencions i consells.
Aprofito per entrenar-me tal com Rama, en l'art de l'arc i la fletxa. No se'm dona malament.





El Joseph i la Lalitha em cuiden com si fos un fill, amb uns sopars bonissims, escalfant-me l'aigua de la dutxa al foc de llenya i portant-me fins al poble amb moto. Em sap molt de greu haver de marxar, pero ara el mar m'espera. Back to Temple Road.

Temple Road 3 - Trichy Trichy

En veritat es diu Tiruchirappally, pero tothom l'anomena Trichy, per raons obvies. La ciutat es molt allargada i l'atravessa el famos riu Cauvery, tan sagrat com tots els rius i els llacs i els mars. En destaquen tres temples, el mes espectacular es el Temple del Fort de la Roca, que s'erigeix damunt d'un turo rocos enmig de la ciutat. uns 450 graons per arribar el cim i gaudir d'unes vistes magnifiques i d'unes benediccions glorioses de Ganesha.




Creuant el riu visito un parell de temples mes, dedicats a Shiva i Vishnu respectivament. En el primer m'acompanya un guia molt afable que es diverteix molt quan intento entrar a l'altar nomes-per-a-hindus i soc rebutjat. Amb tants temples, acabo amb les mans i el front plens de pols de colors: gris, vermell, taronja...El peus cremant i el cap ple d'aigu arghya beneida.





Temple Road es una ruta unica que passa per ciutats realment poc turistiques. El transport el faig sempre en autobus public, gairebe no es veu ni un occidental (tan sols cents de peregrins hindus) i el unics restaurants ofereixen basicament el South Indian Thali: arros a cor que vols, variat de salses, verdures i llegums, i un parell de papaddams.

sábado, 20 de agosto de 2011

Haiku Time 2011



Buscando un bar oscuro
para asi bajar y bajar,
hasta el cielo

Todo se resume en esto:
tan fugaz
que ni lo leiste.

Que avidez la del hombre!
Me bendijo, pues,
una elefanta.

Que templanza la del sadhu!
Tanto tiempo para sentarse
en el abandono.

Piensa el brahman:
No hay templo
que por bien no venga.

El silencio-silencio
esta aun lejos
de apagar los celulares

Pendiente de esto
y tan mal sentado...
Ni meditacion ni hostias.

Gozando con su nuevo estatus
olvido bajar
el aire acondicionado.



Eres mujer o ardilla?
tanto ramaje
me desubica.

Mira el platano,
frito, se endurece
y se clava en el paladar.

El flash te excusa
los ojos rojos,
diabla!

Una maquina que canta mantras
y una red social;
asi estamos.

Le compras una tela
de Shiva,
y el vendido eres tu, che!









Temple Road 2 - The mountain of Arunachala

Els noms es van complicant a mida que baixo cap al sud. Tiruvannamalai destaca per la seva muntanyeta sagrada, un turo d'uns 800 metres d'alsada on el Swami Sri Ramana va estar meditant durant molts anys, dins d'una cova.
Decideixo visitar les coves, que estan a una horeta de cami; com que el cami comensa des de l'ashram, decideixo anar descals. Un cop a les coves m'adono que he de pujar fins al cim i comenso a grimpar per les roques. Com sempre, abans de pujar qualsevol muntanya, la toco i li demano tres coses, una de les quals es proteccio. Al cap d'una estona, veig que descals i sense aigua em costara arribar; m'aturo i em prometo tornar-hi algun cop en el futur per fer cim. Mentre baixo, bromejo a la muntanya: No m'has hagut de protegir gaire, avui. En aquell moment em desequilibro,descals com vaig, i m'arrepenjo a una roca, pero es flonja. Veig que estic aixafant una serp petita i en mig segon aixeco la ma i la serp desapareix. L'ensurt es considerable. M'han tornat la broma.

L'altra cosa destacable es el temple d'Arunachaleswar, que es grandios, dedicat a Shiva en la seva forma de columna de foc. Com en la majoria de temples, la zona interna es reservada per a hindus i haig de reivindicar la meva condicio hinduista tot sovint. El tatuatge de Nataraja m'ha ajudat un parell de cops a que em deixessin entrar a veure la divinitat. Hi ha alguns cops per aixo, que no ha funcionat.
Ja ho va escriure en Tagore: Aunque la mona se vista de sadhu, mona se queda.

jueves, 18 de agosto de 2011

Kootu School

Es d'aquelles casualitats que sorgeixen sense buscar-les i et fan apreciar encara mes la grandesa d'un viatge pel subcontinent. Trobo una escola de teatre a tan sols 8 quilometres d'on estic. Faig l'equipatge i m'hi dirigeixo.

L'escola la dirigeixen un matrimoni, ella holandesa i ell, un professional vetera del Kootu, teatre popular de Tamil Nadu, que combina dansa, cant i dialegs, aixi com una posada en escena espectacular en quan a maquillatge i vestits. L'escola residencial agafa nens de poblacions humils i els dona un aprenentage tant academic com artistic.





M'agrada molt l'ambient que s'hi respira. Despres de veure una classe de cant amb els petits, em conviden a dinar; a la tarda acabo participant en un taller de teatre per als joves dirigit per una actriu britanica que fa de voluntaria. Mai hauria dit que acabaria fent exercicis que feia a la Dovella enmig d'adolescents indis.
Parlo amb la directora i m'explica que hi ha la possibilitat per a grups d'actors de passar uns dies a l'escola aprenent sobre el kootu i tot el que l'acompanya.
M'ho apunto amb lletres molt grans.

Temple Road I

Comensa la ruta que em dura cap al sud, a visitar els mes famosos temples de Tamil Nadu mentre segueixo l'estela de Rama quan es dirigia cap a Lanka per intentar salvar a la seva estimada Sita.
La primera parada es Kanchipuram, ciutat famosa no nomes pels temples sino tambe pels seus saris de seda.






Realment, la ciutat esta plagada de temples, cadascun mes gran que l'anterior, en dos dies en visito sis i quedo totalment beneit pels sacerdots. Per moure'm entre temple i temple, llogo una bici que em premet fer una escapadeta tambe pels poblets dels voltants.
Hi ha temples famosos per estar construits amb pedra sorrenca, altres per tenir un lingam grandios i el que m'agrada mes: el temple que te un salo de cent pilars esculpits. Aqui, amb l'ajuda d'un guia descobreixo imatges del Ramaiana, jocs visuals a la pedra i algunes escenes del Kamasutra forsa curioses.







Es precisament en aquest temple on em trobo uns joves molt amables a qui acabo ensenyant les fotos del Mahabharata; estan fascinats i aporten un apunt critic: a Krishna se'l veu en actitud massa passiva, ha de ser un esser totalment energic i potent. En prenc nota.






I com sempre, en aquest pais les coses van a millor quan t'asseus a descansar. Reposo al costat d'un brahman molt ancia i establim conversa. Entre altres coses em diu que no menja ni all ni ceba perque son aliments "sexy".
- I a voste no li agrada el sexy?
- El sexy esta be pero en determinades ocasions i controlat. A un home, nomes li toca una esposa.
- Pero el pare de Rama, Dasharata, tenia tres esposes...
Aqui es posa a riure. Afegeixo:
-I Draupadi es va trobar amb cinc marits per ella sola!
I li surt una mena de rialla tipus cunyaaaaaooo.
Despres d'aixo, ja li puc preguntar pels temes que m'interessen sobre el Ramaiana, i m'ofereix unes observacions molt profundes.
Un jove indi que treballa de guia se'ns afegeix a la conversa, acabem fent amistat i em passo el vespre ajudant-lo a traduir informacions del temple al castella. Gracies a aixo, ell m'obre la porta a una nova informacio apassionant: Hi ha una escola de teatre tradicional a 8 km de Kanchipuram. Justament el que estava buscant.
Com diria en Tagore: Dhal faras, Dhal trobaras.

Killing in the name of


Torno a Chennai per passar el diumenge amb la Sandhya, el Ranju i la Nevaeh. Despres d'esmorzar sento tambors pel barri i baixo a fer un cop d'ull. Estan comensant una cerimonia al temple hindu del costat. Sembla que hi ha una avia un pel desmelenada i pels gestos sembla que estigui com posseida. Es posa a ballar freneticament al ritme dels tambors.
Al cap d'una estona porten una cabra, li ruixen el cap amb aigua. M'expliquen despres que si la cabra no mou el cap, se salvara, pero no acostuma a passar. Efectivament, s'espolsa l'aigua movent la testa.
Despres de molts problemes per lligar-li les banyes i immobilitzar-la, li tallen el cap d'un cop de fals.
La sang comensa a brollar per tot arreu i la iaia es tira damunt del coll del xai
Els homes l'aparten i un sacerdot comensa a repartir sang pels aires. Aqui decideixo marxar, crec que ja he vist prou.
A la tarda visito la Biblioteca Aditya de Chennai. Es enorme, segons em diuen, la mes gran d'Asia. Em passo les hores llegint Ramaianes i Mahabharates en diferents versions.
Al vespre passo, per acabar el dia de cerimonials, passo per una esglesia cristiana forsa famosa. Veig un ritual que s'ha convertit en frase feta i que a l'India es adaptat amb luxe de seda: les dones que es queden per vestir sants, amb sari.

lunes, 15 de agosto de 2011

Xupalapuram



La poblacio costera de Mahabalipuram, tambe anomenada Mamallapuram, es una barreja entre Platja d'Aro i Empuries, amb temples impressionants tallats a la roca, patrimoni de la Unesco, pero amb molt xiringuito de platja i grups de turistes i joves locals que es dediquen al surf.
Passo dos dies, relaxant-me amb banys al Golf de Bengala, visitant els temples i amb partidets de volei platja amb el jovent local.
A destacar a la foto de la dreta, la paret de roca tallada anomenada "La penitencia d'Arjuna", amb imatges de quan Arjuna deixa els Pandaves exiliats als boscos per marxar a buscar armes poderoses als Himalaies i es troba al propi Shiva.
Tambe vull deixar constancia de com els viatges ens fan obrir la ment. A mi, capquadrat i d'idees fixes respecte com n'es d'inapropiat barrejar el dols i el salat, acabo de redescobrir (despres de 5 anys) el mango amb chili. Per cinc rupies! I quins colors mes apetitosos!

On the East Coast Road

La carretera que surt de Chennai cap al sud, resseguint la costa Est en direccio a Mahabalipuram, es plena de sorpreses. Seguram,ent, la mes agradable sigui Dakshina Chitra: es una mena de Poble Espanyol dedicat a la cultura del Sud de l'India. Amb zones temaqtiques dedicades als quatre estats del Sud: Tamil Nadu, Kerala, Karnataka i Andhra Pradesh. Es poden visitar cases tradicionals de cada estat i a cada zona s'ofereixen tallers de manualitats o es poden veure4 artesans treballant-hi.
A la foto podem veure una senyora que premsa l'arros perque en surti una pols amb la que decorara l'entrada de casa seva. Previament haura aplanat la zona amb excrement de vaca i aigua.
A l'esquerra podem observar un bufador de vidre, donant els ultims retocs a un Ganesh fet amb aquest material. Destresa increible.
Tambe es poden veure concerts i exhibicions de dansa, pero cal encertar l'horari.








El que mes m'agrada son aquestes titelles fetes amb pell i ultradecorades. Les haviem vist en el museu de Folklore de Kochi, pero ara he pogut comprovar com funcionen. La propietaria, quan va saber que haviem fet el Mahabharata i va veure les fotos, es va emocionar i va voler ensenyar-me totes les titelles. Te tots el personatges del Ramaiana! Una idea que segur que aprofitarem...




En sortir de Dakshina Chitra em venen ganes de caminar i comenso a seguir la carretera a peu, pero el sol es matador aixi que acabo fent autostop, que es una practica que feia anys que no feia a l'India. Un motorista m'agafa rapidament i m'acosta a la seguent atraccio: el Crocodile Bank. Cents i cents de cocodrils mal amuntegats i forsa passius prenent el sol.






Com sempre, el millor es veure com es treballa de be en el pais. A l'hora de netejar les arees dels animals i treure la vegetacio podrida, no cal molestar a la bestia de 3 metres de llarg, podem entrar-hi descalsos i esperar que no es desperti.

viernes, 12 de agosto de 2011

Family in Chennai

Se'm va acudir abans d'anar a Chennai, trucar a la Sandhya, que tambe va treballar amb mi a Bagepalli i em sonava que s'havia establert a Chennai amb el seu marit. Efectivament, em diuen que els vagi a veure i son tan acollidors que m'obliguen a passar la nit a casa seva, em donen tots els apats i em demanen que torni el diumenge 14 per poder ensenyar-me amb calme algunes coses de la seva ciutat. Sera anar a Mahabalipuram i tornar. A mes em convencen de que vagi a visitar el poble de muntaya on viuen els pares del Ranju, el marit. Si es muntanya, segur que hi anire.

El millor de tot es la seva filla de 7 mesos. Es diu Nevaeh, que es Heaven al reves, i establim una connexio molt especial. Em passo hores jugant amb ella i sembla que li agrada veure cares noves.
Penso que la podria aparellar amb el meu nebot, que el dia 10 va fer 6 mesos i aprofito per felicitar des d'aqui.

Banga-Bus

Estic d'agafar busos fins als bigotis, que pert cert, aquest any estan de moda a l'India.
Torno a Bangalore per passar la tarda amb l'Ajish, visitant el seu cole, on tambe estan preparant un espectacle pel dia de l'Independencia. Em pregunten quin es el dia de la Independencia del meu pais. Els dic que cap a l'11 de setembre. Anem a sopar al restaurant de l'altre dia i a brindar per la nostra relacio d'un parell de birres a l'any. A la nit agafo el tren cap a Chennai.

Aprofito aquest post per comentar que el fet d'haver fet el Mahabharata i tenir fotos per ensenyar a la gent, esta enriquint el viatge d'una manera mes que notable. Haurieu de veure com flipen amb els personatges de la seva propia mitologia.

Bagepalli VI

Em costa molt explicar amb detall totes les coses que passen a Bagepalli. Els que hi heu estat podeu entendre de que parlo. Mirare d'explicar quatre coses basiques.
L'escola segueix igual. Els alumnes que tenia a parvulari estan a quart i a cinque, els de primaria estan enormes i els que feien sise ja han marxat. Tot i aixi entro classe per classe i se sorprenen i m'emocionen amb el Rikki-sir!. Recorden cansons, jocs, activitats. Es impressionant.
Com acostuma a passar tenen molts periodes lliures sense professor, amb la qual cosa em venen a buscar cada dos per tres; aprofito per fer unes quantes classes i recordar els vells temps.
Aquest de la dreta es el professor d'educacio fisica. Ja quan el veig amb la samarreta del Madrid i el numero 7 del Raul no em cau massa be, pero a sobre reparteix amb el basto que dona gust (molt mal gust) i sembla que ho faci amb rabia el molt tontopolles.
Li comento a la Latha que no m'agrada, pero no puc fer-hi gaire mes.


Com que estan preparant la desfilada del dia de la Independencia els nens mes grans estan forsa alliberats, aixi que n'agafo uns quants i m'ajuden a composar una possible foto per la portada de la maqueta de Rocamadour. Atencio Pep, Jan, Eric i Rodrigo que estic fent els deures i espero que vosaltres tambe. Aqui els veieu preparant l'escenari.





Aquest es el Vinay, el nen que apadrinen els meus pares. Esta molt gran i es enormement carinyos. Em pregunta sempre per la familia i s'interessa molt pel meu nebot, l'Aram.
La Dakshayani (apadrinada per ma germana i mon cunyat) es mes timida pero tambe esta il.lusionada.






A la tarda pujo la muntanya magica, despres de dos anys sense fer-ho. Escullo la via 1, la primera de totes que vam descobrir amb el Jan ara fa 7 anys. Sempre amb el seu puntet d'emocio, diria que les roques em reconeixen lleugerament.







I finalment, la Suma, la nena que hem apadrinat amb el Jan durant 7 anys, que resulta que se'ns vol casar i ja li estan buscant pretendent. La Latha m'ha assegurat que no deixaran que sigui un qualsevol i que ens informaran de tot. Aixo si, s'acaba l'apadrinament i serem padrins del seguent nen de la llista de ForKids. En breu sabrem qui. La Suma m'ha dit que la podem seguir visitant sempre que vinguem a Bagepalli.





Pel demes, la Latha i l'Ali tan cordials i amables com sempre, disposats a ajudar-me en tot, els professors un pel esquius i el poble tan encantador i polsegos com l'hem trobat cada cop.
Abans de marxar m'acomiado de tota l'escola PVS amb el discurs de rigor. No puc fer mes que prometre que l'any que ve hi tornem. Tambe dic que tu, potser hi vindras tambe. Si, tu.