viernes, 9 de septiembre de 2011

Devadutha - Episode 3


A vegades parlo dels àngels en plural, però veritablement tan sols en puc confirmar un. El què passa és que quan el vaig conèixer estava envoltat d'altres entitats que podien assemblar-s'hi; com qui entra en una botiga de pianos sense distingir el so que poden donar.Gairebé tots aquests àngels segueixen assentats per l'estat de Kerala (God's own country, en diuen), molts d'ells residint a Kochi i , segons sembla, el més dolç de tots, dins la barriada de Perumbharupp.
Allí ens dirigim a bon ritme el meu taxista i jo; les botigues se succeeixen veloçment malgrat intueixo una repetició periòdica i constant dels comerços a banda i banda del carrer que em fa creure que podríem estar donant voltes eternament en un circuit tancat.
Pneumàtics, queviures, trucades, dolços, pneumàtics...
Quan vaig conèixer l'Annie, les prediccions del temps tendien a ser incertes i no existien unes ciutats tan grises. I tan repetitives. Va ser després, amb el pas dels mesos i les oportunitats, que van venir uns moviments com de cortina en un film de terror i alguns dels meus òrgans interns van quedar massa semblants entre ells. Massa com d'estar quatre hores ficats a la banyera. Tot i això, ara la busco a través de pneumàtics, queviures, trucades i dolços.
No li comprava pastissets perquè no hagués quedat bé, pel demés, tot quedava en un acostament semblant al massapà.
Pneumàtics,dolços. Avancem.
Però per què avançar? Si allò més intens sempre va estar congelat; si només em dedicava a seduir damunt d'una bicicleta estàtica, sense tocar terra; si tot el plaer del món provenia del simple gust de pedalejar. I el paisatge era sempre el mateix; i l'hagués calcat en cartró-pedra per retenir-lo. I de què depenia el ritme del pedaleig? Ja ho sé de què depenia; depenia simplement d'un esboç de somriure, mai del cansament o del color del sari.
Trucades i dolços.
Un cop la vaig trucar i em va dir que no la podia trucar mai més. Aquest va ser un dia extremadament afilat. Llavors vaig imaginar que la casarien., però encara han trigat quatre anys a fer-ho. Perquè l'han casat. Això ho sabem tots; fins el conductor ho sap.
- Perumbharupp, a prop?
- Ah - que vol dir sí.
Passem per davant d'un parell de family restaurants vegetarians i envio un sms: En 10 minuts estic al centre de Perumbharupp (així, ben escrit, sense estalviar en consonants).
El missatge volarà cap a Espanya, passarà per una sèrie de receptors i emissors i màquines plenes de filtres d'emocions i tornarà pels aires cap a Perumbharupp, Índia. Només espero que s'espavili. Perquè és un trajecte que sembla llarg, però jo l'havia fet uns quants centenars de vegades, damunt la bicicleta estàtica. Sense tocar terra.
Pneumàtics, fusteria i em sona el mòbil. Annie Assumptha.
De petit m'hagués agradat enamorar-me d'una noia que es digués Lakshmi o Aishwarya.
Penjo, però això no té res a veure amb el dia que em va dir que no truqués més. És pel cost. Ja truco jo.
- Hello?
- Annie - estàs a prop - Et passo el conductor.
Segur que li donarà unes indicacions clares i concises perquè sempre ha estat una noia clara i concisa. Diàfana, com totes les coses que es fan al cel. Va ser clara quan va passar l'esborrador per damunt dels versos que li havia deixat escrits a la pissarra de la seva classe i va ser concisa quan va passar-lo per damunt de l'horitzó que li estava senyalant.
El taxista em torna el mòbil i mou el cap lateralment un parell de cops.
- O.K.?
- O.K.!
No ha estat tan difícil al capdevall. El paisatge, però, no canvia. Queviures, església, trucades. Com en la bici estàtica, ara fa uns anys.
Penso: quin contacte hem tingut, aquests darrers anys? Doncs vaig deixar de pedalejar i l'he visitat dos cops en quatre anys. La primera vegada, ella amb una amiga; la segona, jo amb uns amics. I abans d'això, el desencís. Una última nit que encara avui vaig escopint a trossets. Una única llàgrima vessada però amb tanta càrrega de tristor que vaig fer veure que no era meva.
Miro el carrer: algú ens espera, dreta davant d'un portal.
Ulls enormes, llavis frondosos, menuda com una abraçada fugaç.
Penso: quatre anys sense pedalejar i encara estàs clavat en la refotuda bici.