miércoles, 3 de agosto de 2011

Devadutha - Episode I

Acumulo totes les monedes d'una rupia que porto a la ronyonera; no n'hi ha gaires pero crec que amb 4 o 5 ja en tindre prou. Es un telefon local amb un aspecte prou modern, sobretot si el comparo amb la botiga on esta instalat. Ha parat de ploure, el carrer es poc transitat i la musica que sona desde dins l'establiment ho fa a un volum raonable. En principi, aixo m'hauria d'assegurar una percepcio mes nitida i intel.ligible de la veu que sonara a l'altra banda del fil. Fals. Aquesta es una malediccio que sempre ha estat present entre ella i jo: per telefon no ens entenem. Sovint, cara a cara, tampoc.

Buido part del meu nerviosisme en la primera rupia que cau, com un floc d'inquietud que s'esllavissa d'una muntanya de neu inestable. Marco el numero. Dona senyal. Un segons abans de que ho faci, tinc la certesa de que aquest cop l'agafara. Ella.
- Hello?
-Annie!
Balbucejo quatre paraules confoses amb un angles que no em mereixo. No m'enten. Clar.
De cop i volta es talla. Sembla que les tarifes telefoniques han pujat a l'India.
Poso dues rupies. Marco. Dona senyal. Ella respon.
Li dic qui soc. Crec que ja ho sabia.
Sobtadament m'adono que un comptador digital en el marcador frontal de l'aparell em mostra a mode descendent el temps que tinc per parlar. Va a un ritme infernalment vertiginos, fet que no ajuda en absolut als meus nervis. 30-29-28.
- Que estic a Kochi i si ens podem veure. Aixi conec al teu marit - li deixo anar, o alguna cosa aixi. Aixi de mig-mentida.
No se que respon. Pel to que utilitza entenc que no m'esperava tan d'hora i sembla ser que hi ha algun problema. Es talla.
Desitjaria que aquest telefon vermell fos el problema al qual feia referencia i aixi l'arreglava amb un bat de cricket.
Poso cinc rupies. Marco. Senyal. Respon.
- Sembla que han pujat les tarifes - dic (quin idiota soc).
No m'enten. Pujo de volum i angles. Li pregunto si dema o dimarts puc quedar amb ella. I amb el marit.
- Es aqui amb mi. Vols parlar amb ell? - diu l'Annie.
- Potser millor en viu. Ja saps, el telefon, el meu accent...(el vostre accent, que cony)- penso
- Em dius l'adresa?
Me la diu. O com a minim pronuncia uns sons que ni de broma em veig capas de transcriure a la llibreta que ja tenia preparada.
Poso una altre rupia mentre penso que hi ha animals al mon que profereixen sons mes facils de reconeixer com a llenguatge que el que acaba de dir.
- Pots lletrejar-m'ho, si et plau? (spell plis!)
Escric P E R U M P A E A P P U. Alguna cosa falla.
Es talla.
T'esbocinaria. A tu, telefon vermell, t'esbocinaria i em quedaria els teus intestins (la famosa mort de Dussasana) en forma de rupies i mes rupies per repartir-les entre totes les persones que volen trucar amb tranquilitat a altres persones amb qui tenen relacions basades en el nerviosisme.
Canvio un bitllet de 20 per monedes; m'imagino tot aquest escampall de rupies tacades de sang color telefon mentre torno a focalitzar l'aparell. Prepara la ranura, local phone...
Poso deu rupies i en preparo tres mes a la ma, a puny tancat.
Marco. Senyal. Ella.
- Aixo esta sent complicat (difficult, vaja)
No m'enten. 126 - 125 - 124... Poso una rupia. No baixaras de 100 fill de la gran puta.
- Quan vinc a veure't, doncs? A tu i al marit (de les pilotes)
Em concentro , m'esforso, porto totes les meves capacitats sensorials al limit. Penso, es angles, no es esquimal. Tu has estudiat angles i aquesta malediccio no es mes que una projeccio de les teves pors, de creure que no l'entendras, de que tornara a parlar nanuk.
Quan el comptador passa de 87 a 86 alguna cosa canvia, em sento com si anes en un avio en descens (85 - 84) pero hagues fet un glopas de saliva que m'allibera de cop i volta d'una pressio no nomes auditiva.
Es tan sols angles.
Em diu que en una hora marxa cap a Allepey, al sud (sempre al sud) on viu amb la familia del seu marit i que nomes podria quedar ara.
Ultima rupia. Li dic que val, que O.K.
- Com puc anar-hi?- pregunto.
- Tens moto?
- Si (no tinc moto)
- Doncs has d'anar fins a la cruilla...
 23 - 22 - 21... T'esllomare telefon, et juro que et fare molt de mal.
- Espera - crido- em pots tornar a lletrejar la zona on estas?
P E R U M i aqui la condemnada torna a l'esquimal P  H   A   E  3  A  2  PP  1 ...
Es talla.
Inspiro. Curiosament l'agressivitat s'ha esvait. Penjo l'auricular i acarona el telefon com si fos un cadell que jugant innocentment m'hagues clavat els ullals en una zona flonja i desprotegida. No es culpa seva.
Miro la llibreta: massa vocals.
Es necessari activar-se. Cal que busqui un auto rickshaw rapidament o perdre aquesta maleida hora.
I de sobte entenc que avui es el dia dels comptes enrere.
I jo que em pensava que seria el dels comptes pendents.






4 comentarios:

  1. home! home! home! si poso cinc rupies puc seguir llegint???

    ResponderEliminar
  2. aixo!!! en volem m'es!!! records des de Hampi-nyon!

    ResponderEliminar
  3. jajajajaj m'he parto! al japo tb em vai trobar en una situacio semblant parlant amb la meva iaia...

    ResponderEliminar